L’EIXIDA


“L’estrès de la nostra societat impedeix la pràctica educativa reflexiva”
6 Octubre 2009, 7:05 pm
Filed under: Entrevistes

La Carol en un dels centres en què cooperen.

La Carol en un dels centres en què cooperen.

La Carol, com tothom la coneix, és una mestra andreuenca que aquest estiu ha estat 1 mes i mig a Nicaragua, però no pas de vacances. La seva vocació i voluntat de fer arribar l’educació i nous valors a tothom l’ha portat a treballar d’una forma solidària en aquest país centre-americà.

>> Què t’ha dut a Nicaragua?

Feia molt de temps que tenia ganes d’anar per Centre-Amèrica. Un dia parlant amb una amiga que és mestra de música a Sant Boi em va parlar d’una associació d’aquella localitat on feien projectes educatius a Nicaragua i Cuba. Vam posar-nos en contacte amb l’associació (Ensenyament Solidari) i vam quedar perquè ens expliquessin els seus projectes. Em va agradar molt el que vaig sentir i de seguida vaig començar a implicar-me més i a preparar el meu viatge cap a Nicaragua.

>> A què es dedica exactament aquesta associació? Quant fa que treballa en aquest sentit?

Des de fa uns 10 anys, aproximadament, l’associació té com a objectiu principal l’apropament cultural de Nicaragua i Cuba amb nosaltres però treballant des de la vessant educativa. Promou un intercanvi d’experiències entre mestres i altres professionals i persones relacionades amb l’àmbit de l’educació. És veritat que cooperem amb les escoles d’aquests dos països però l’enriquiment personal és recíproc, les dues parts gaudim amb el projecte.

>> Explica’ns una mica en què consistia la teva feina allà…

Els primers dies vam estar a Managua ja que necessitàvem reunir-nos amb el Director General d’Educació Vocacional i amb el fons català de cooperació. Estem construint un Centre d’Educació Vocacional a San Miguelito pel jovent de la zona. Volem que funcioni com un centre públic per tant quan s’acabi de construir passarà a estar sota la gestió del Departament d’Educació.

Després estem unes tres setmanes a San Miguelito i allà comencem a reunir-nos amb la nostra contrapart (Enseñanza Solidaria). Aquesta contrapart és la junta d’un Centre de Recursos Pedagògics. Aquest és un centre amb una biblioteca de préstec amb material didàctic i dues aules d’informàtica, una amb internet (que per cert, té una velocitat extraordinària) i una sala de reunions. Aquest centre es va construir amb els diners d’Ensenyament Solidari però és l’assemblea de mestres qui decideix què volen fer amb el centre i quins membres ha d’haver-hi a la junta. Nosaltres només fem el seguiment i col·laborem en el que ells i elles decideixen.

A part d’això, cada any l’assemblea ens fa una demanda de cursos que els agradaria fer. Aquest any ens van demanar d’educació especial, informàtica i música. Així que durant uns dies fem les “capacitacions” on els fem arribar una petita formació sobre aquells temes que més els inquietaven. A més també oferim tallers més pràctics (construcció de titelles, jocs cooperatius, danses populars, d’arts plàstiques…). En aquest espai, l’intercanvi cultural és el que fa ric el taller. També els fem arribar material escolar que ofereixen les escoles de Sant Boi amb la participació de les seves AMPA’s.

Una de les tasques que més em va agradar va ser la visita a les escoles. Amb els diners de l’associació s’han construït escoletes per les comunitats més rurals i més llunyanes al poble de San Miguelito. Ens reunim amb la comunitat i amb la persona que coordina el projecte, que moltes vegades és el mestre o la mestra de l’escola o un pare o mare de la comunitat. Ens expliquen el projecte (algunes necessiten reparacions, construcció de latrines, construcció d’un menjador escolar, de pous per tal de tenir aigua potable…) i nosaltres decidim com podem col·laborar, ja que l’associació és petita i no podem arribar cada any a cobrir tots els projectes; ho fem a poc a poc però amb molt respecte, proximitat i tendresa. Les comunitats participen activament en la construcció de les escoles, ja que el projecte les fan elles: decideixen com volen que sigui l’escola, col·laboren amb la ma d’obra…

>> A nivell educatiu, què és el què més t’ha cridat l’atenció? Allò que més t’hagi sobtat, per diferent, o perquè s’assembla més a nosaltres…

Hi ha mestres que fan trajectes de tres hores d’anada i tres de tornada per poder arribar a la seva escola: agafen un camió, després un cavall. També em va sobtar les diferents modalitats d’horaris i cursos per intentar que la majoria de nens i nenes puguin entrar dins les aules. Hi ha joves que van a l’institut algunes tardes, d’altres que hi van els caps de setmana, hi ha horaris de matins i tardes, d’altres fan primer i segon d’ESO alhora… L’objectiu és permetre que els nens i nenes que treballen ajudant a casa puguin estar escolaritzats i estiguin dins el sistema educatiu el màxim temps possible. A més no hi ha prou escoles com per atendre a tot l’alumnat en un únic horari.

Els TEPCE (Talleres de evaluación, programación y capacitación educativa) són uns tallers que pretenen ser un mecanisme de regulació i reflexió sobre la pràctica educativa que fan els docents. L’últim divendres de cada mes, els i les mestres es reuneixen i parlen sobre què han fet a l’aula, com es pot millorar, intercanvien opinions i experiències i treballen per programar el mes següent. És un treball col·laboratiu i força ric. Jo crec que potencia la pràctica educativa reflexiva, aspecte que aquí és difícil d’aconseguir vivint en aquesta societat de l’estrés.

>> Un cop aquí, continuarà la teva feina? Com?

És clar, m’agrada el treball de l’associació i la manera de com duu a terme els seus projectes. El tracte tan planer amb la gent i la il·lusió per continuar amb aquest intercanvi cultural. Ara farem un intercanvi amb mestres cubans que ens visitaran d’aquí poc i cap al gener – febrer tornarem a San Miguelito per poder inaugurar el Centre d’Educació Vocacional.

>> Tens pensat tornar a Nicaragua? I anar a Cuba, l’altre destinació dels projectes solidaris?

M’encantaria tornar aquest estiu, és un país que em va remoure per dins i encara tinc ganes de viure’l més, la gent d’allà és extraordinària. També tinc moltíssimes ganes d’anar a Cuba però encara no m’ho he pogut permetre, de moment gaudiré al cent per cent amb la seva visita aquest curs.

>> Ja fa 30 anys del triomf de la revolució sandinista, i el país ho ha celebrat mentre tu eres allà, quina impressió te’n vas endur?

Va ser impressionant! En els pocs dies que portàvem allà em vaig adonar que hi havia molta gent que era sandinista però estava molt descontenta amb el FSLN actual. Igualment, el 19 de juliol eren milions de persones que van sortir a celebrar-ho, perquè la lluita sandinista vol dir moltes més coses. Va ser una lluita que va aconseguir tot el poble contra la dictadura feixista i imperialista de la família Somoza i els EEUU. Va ser un dia màgic, d’estar tot el dia amb els pèls de punta.

>> Ara, el FSLN torna a estar al govern, però tot i així hi ha gent que es considera sandinista que no hi està gens d’acord, què has pogut observar a nivell social?

Molts sandinistes no estan d’acord amb l’actual partit (molta gent diu que és sandinista però no Danielista o que és sandinista però no de l’actual Frente). Per exemple, quan la revolució va triomfar van legalitzar l’avortament però ara és il·legal. Si una dona va a l’hospital i la seva vida corre perill no pot avortar. Això ho ha fet l’actual Frente Sandinista. De fet al novembre del 2006 només quedaven 3 dels 9 comandants de la Direcció Nacional que hi havia al temps de la revolució.

Personatges com Sergio Ramírez, Gioconda Belli, Carlos Mejía… van separar-se del partit per formar el part d’un de nou, el Movimiento Renovador Sandinista. Em sembla que a les últimes eleccions del 2006 van quedar en la quarta posició. Sergio Ramírez diu en el seu llibre “Adiós muchachos” que alguns van guanyar la revolució i altres, al guanyar-la, van morir.

Vaig intentar esbrinar perquè no aconseguien més vots si moltes persones estaven desencantades amb l’actual Frente. Vaig arribar a la conclusió que potser era per falta de lideratge dins el partit o perquè aquest partit el representaven antics revolucionaris que ara s’havien convertit en la burgesia cultural i no se sentien representats. M’agradaria tornar l’any vinent per acabar d’entendre alguns buits que em van quedar sobre la política actual del país, però la meva sensació va ser aquesta.

>> La proximitat amb Hondures (hi fa frontera) ha traslladat la tensió social a Nicaragua?

Sí, la gent parlava moltíssim sobre el tema. Tothom seguia per la televisió com estaven succeint els esdeveniments. El govern va començar a organitzar comitès de solidaritat en algunes ciutats i pobles del país, algunes persones van anar a la frontera per donar suport a les mobilitzacions, altres acollien ciutadans d’Hondures que travessaven la frontera escapant de la policia o els portaven roba, menjar… Nosaltres ho anàvem seguint i es podia palpar el rebuig cap al nou govern colpista que s’estava imposant.

>> A tall més general, explica’ns més elements que t’hagin cridat l’atenció del país.

Una cosa que em va sobtar i no em va agradar va ser el paper de la dona dins la societat i la planificació familiar. El govern sandinista ha deixat de banda la lluita feminista i en aquests moments de crisi és essencial i necessària. Durant la revolució sandinista, 1 de 4 guerrillers eren dones, les dones de Nicaragua tenen molta força, són molt valentes, però moltes viuen sota l’ombra de l’home.

La identitat cultural pròpia que hi ha a molts indrets del país, per exemple la part del Carib i Bluefields, és molt diferent als pobles pròxims al pacífic o al Río San Juan. La picaresca i tendresa dels nens i nenes. La capacitat de compartir i fer-te sentir com a casa, el projecte de la casa de la mujer… hauríem de fer una llista massa llarga de coses…

>> Vols afegir alguna altra cosa?

Sí, vaig parlar amb homes i dones que van participar i coneixen la revolució sandinista. Després de voltar pel país aprens a veure la lluita armada com una cosa necessària per acabar amb la situació feixista i imperialista que vivien de tants anys enrere. En un llibre que vaig llegir sobre la revolució sandinista hi havia una frase que deia: “los tiranos no representan a las naciones y la libertad no se conquista con flores”.

Advertisements





Els comentaris estan tancats.



%d bloggers like this: