L’EIXIDA


Textos sobre el decreixement a Sant Andreu
19 Mai 2008, 10:45 am
Filed under: Sant Andreu de Palomar | Etiquetes:

Aquest passat cap de setmana s’han celebrat a Sant Andreu les Jornades pel Decreixement. Aquestes han estat organitzades des de l’Assemblea pel Decreixement de Sant Andreu de Palomar, amb estreta vinculació amb la gent de Temps de Re-voltes, que fa mesos va engegar la Marxa pel Decreixement.

Abans de poder-vos oferir la crònica i imatges de les jornades, us oferim uns textos que van editar per als diferents punts de denúncia per on va passar la bicicletada.

OKUPACIÓ :: Parada al CSO el Palomar

En aquest xamfrà fronterer entre Sant Andreu i La Sagrera, hi fem una parada per recordar que aquí mateix fins l’any 2002 va existir-hi el Centre Social Okupat El Palomar, i alhora fer un petit repàs per la història de la okupació al nostre poble.

L’any 1997 un grup de joves andreuencs i andreuenques van entrar a una casa abandonada que es trobava en aquesta cantonada, per rehabilitar-la i donar-li vida com a punt de trobada social, de creativitat cultural i de diferents idees alternatives a la societat capitalista i consumista en que vivim. L’únic antecedent semblant que hi havia era Kan Mireia, okupat feia poc al barri de la Trini. Dins les parets ja enderrocades d’aquesta casa, que va ser batejada amb el nom d’El Palomar, diferents col·lectius de joves van dur-hi a terme tot tipus d’activitats al marge de les ofertes i els controls per part de l’Ajuntament, com ara: teatre, menjadors, malabars, festes, xerrades i un llarg etcètera de propostes diverses durant 5 anys. Temps en el que va ser concorregut i gaudit per milers de persones.

Fins que el Districte, beneficiant-se dels interessos econòmics que dóna l’especulació urbanística, vengué part del terreny de la casa, que era de propietat municipal, a la immobiliària Foments Solguts SL. Va manar desallotjar i enderrocar el CSO, curiosament amb el pretext d’ampliar la vorera del carrer Gran, en una zona que anteriorment havia estat catalogada verda. Doncs l’únic similar a verd que en queda avui en dia són 4 brins d’herba i una olivera, envoltades d’un mar d’asfalt. I enlloc de l’antiga casa d’El Palomar, patrimoni històric dels nostres carrers, ara hi tenim uns pisos de luxe dels que proliferen i van menjant-se cada dia més la fisonomia de St. Andreu. Evidentment, l’Ajuntament no es dignà a buscar un emplaçament pel col·lectiu de joves ple de vida, capaç d’autogestionar-se i de dir les coses pel seu nom davant les nefastes polítiques municipals, i els deixà al carrer.

Per aquest motiu la resposta i persistència d’aquests i altres joves no es va fer esperar, i s’obriren ben aviat, nous centres socials, per allò de que com deia Ovidi Montllor “sinó et donen, pren”.

Al mateix c/Gran però a la zona de Tramuntana nasqué el CSO La Gàlia, el qual també estaria al punt de mira de l’Ajuntament i d’una constructora per ser desallotjat. Malgrat haver tingut un profitós ús com a espai de llibertat per diversos joves del poble, durant part de 1998, 1999 i 2000, tota la illa de casetes baixes del seu voltant, va ser feta miques per passar a ser un trist solar anys i anys, fins que fa poc s’hi edificaren també pisos de “disseny”.

Sense aturar-se l’onada d’alliberament d’espais, l’agost de 2002 es va okupar al c/Sòcrates cantonada amb Concepció Arenal, el primer Casal Independentista i autogestionat de St. Andreu, l’Onze de Setembre. Durant més d’un any, l’espai, compartit per l’assemblea d’Endavant  i l’Assemblea de Joves, la qual va néixer en aquell edifici, va ser un punt de reunió i participació de joves i col·lectius del poble. Hi van tenir lloc: jornades antirrepressives, exposicions, concerts, passis de pelis, xocolatades, xerrades informatives i fins una biblioteca, i molt més. Tota aquesta agenda d’activitats i les relacions del teixit social que en elles es reforçaven o sorgien, van quedar-se sense sostre quan sense avís previ “Derribos Pau SL” enderrocà el Casal amb nocturnitat i covardia, i el pertinent permís del nostre Districte “demòcrata”, deixant sota les runes tot el material que s’hi guardava dintre. Un cop més, la significativa casa, seria esborrada per nous pisos caríssims.

Tan sols feia mig any que també havia estat desallotjat l’Ateneu del c/Otger, on tot i que durà poc, s’hi celebraren nombroses activitats i una Festa Major. En aquest cas l’objectiu de fer fora els joves que dinamitzaven el CSO, no va ser altre que el de deixar la casa buida, com encara ho segueix estant, perquè el seu propietari hi seguís especulant tranquil·lament.

No gaire lluny, al C/ Segre, gent jove autoorganitzada , tiraria, altra vegada tàpies a terra, amb l’objectiu de seguir mantenint vius Centres Socials al poble. Mica en mica, anaven quedant cases buides al c/Segre, fruit de l’expropiació que l’Ajuntament, de la mà d’empreses privades, realitzava al veïnat de tota la vida, de les finques dels antics treballadors/es de la tèxtil Fabra i Coats.

L’Assemblea de Joves, que s’havia quedat sense espai propi, obrí les portes a una punta del carrer, del Casal Miquel Martí i Pol des de 2004 fins a 2006, per seguir donant cabuda a diferents fronts mobilitzadors i activitats socials. Just a l’altra punta de Segre va néixer els CSO Anarkopunk, que existí entre 2005 i 2006, anys en que es van fer diferents tallers i iniciatives de lluita en aquest local. Tant el Casal com el CSO, van acabar finalment coincidint en marxar del carrer, que va acabar amb cases okupades per altres joves que poc miraven pels interessos col·lectius i la bona relació amb els veïns i veïnes. Fartes d’aquesta situació de mala convivència, doncs, els dos espais van plegar veles. I el C/Segre va veure al cap de poc, com totes les seves cases i part de les naus de la Fàbrica Coats, eren arrasades. On hi havia els habitatges, el Districte hi té una catalogació de zona verda, i els veïns i veïnes ens preguntem si ens han pres per cecs o per imbècils, ja que el carrer porta més d’un any asfaltat completament.

I per acabar l’explicació, que no pas la història dels Centres Socials a St.Andreu, hem de recordar Kan Llimona, d’efímera però intensa existència a la Plaça de les Palmeres. Al mes de febrer de 2007, joves que ja havien participat d’anteriors experiències, i d’altres que no, van tornar a unir-se per posar fi a la crítica situació de no existència de ni un sol espai autogestionat per joves al poble, deixant entrar la llum i l’esforç d’unes jornades culturals obertes per totes les edats, en una casa plena de pols i teranyines que duia molts anys oblidada. La reacció del nostre estimat govern “d’esquerres i progressista”? Enviar, tan sols tres setmanes després de l’alliberament de l’espai, un desplegament de Mossos d’Esquadra, que omplí el carrer Coroleu d’antidisturbis. Els agents, van rebentar la porta de la casa, intimidaren i identificaren les cinc persones que es trobaven a dintre, que posteriorment serien processades, i van custodiar la casa fins que va tornar a ser hermèticament tancada, amb el suposat objectiu d’enderrocar-la d’immediat. La casa, encara segueix en peu, i la indignitat dels seus propietaris i les institucions, també.

De tota aquesta dècada d’okupacions de Centres Socials Okupats a St. Andreu, ens diu moltes coses.

Que els governs municipals catalans, neguen i a més persegueixen, qualsevol espai de relació col·lectiva que no estigui vigilat i censurat per les seves mans de ferro. Com el Centre Cívic del nostre poble, completament artificial i buit. Al cementiri hi ha més vida. L’Harmonia, s’ha proposat, i ho faran, recuperar un mínim de drets en aquest sentit, i per això entitats i col·lectius s’han unit per demanar instal·lacions autogestionades per elles mateixes.

Que davant l’especulació, l’aliança de particulars, immobiliàries i governs que s’enriqueixen amb els nostres carrers, els i les joves del nostre poble han batallat en moltes ocasions per aquesta injusta situació. S’han armat de valor, crítica, humor i capacitat d’autoorganització per tirar pel dret i “parir” espais col·lectius allà on només hi havia interessos immobiliaris.

Per tant, per fer decréixer l’especulació i l’individualisme que ens vol imposar la Llei del Civisme: cap desallotjament ens farà renunciar a seguir alliberant espais!

Síntesi:

“De tota aquesta dècada d’okupacions de Centres Socials Okupats a St. Andreu, ens diu moltes coses.

Que els governs municipals catalans, neguen i a més persegueixen, qualsevol espai de relació col·lectiva que no estigui vigilat i censurat per les seves mans de ferro. Com el Centre Cívic del nostre poble, completament artificial i buit. Al cementiri hi ha més vida. L’Harmonia, s’ha proposat, i ho faran, recuperar un mínim de drets en aquest sentit, i per això entitats i col·lectius s’han unit per demanar instal·lacions autogestionades per elles mateixes.

Que davant l’especulació, l’aliança de particulars, immobiliàries i governs que s’enriqueixen amb els nostres carrers, els i les joves del nostre poble han batallat en moltes ocasions per aquesta injusta situació. S’han armat de valor, crítica, humor i capacitat d’autoorganització per tirar pel dret i “parir” espais col·lectius allà on només hi havia interessos immobiliaris.

Per tant, per fer decréixer l’especulació i l’individualisme que ens vol imposar la Llei del Civisme: cap desallotjament ens farà renunciar a seguir alliberant espais!”

FABRA I COATS :: Parada davant del Casal Popular Miquel Martí i Pol

A finals de l’any 2005,  l’Ajuntament de Barcelona va permutar els terrenys de la fàbrica Fabra i Coats, adquirits mesos abans, per la immobiliària Renta Corporación, per uns altres terrenys situats a Sant Martí.

El cert, és que sorprenia que una immobiliària, que per essència es dedica a traficar amb terrenys i treure’n el màxim benefici amb la construcció de pisos a preu de mercat i edificis per a usos terciaris, adquirís uns terrenys qualificats d’equipaments i zona verda.

Llavors salta la notícia que l’Ajuntament ha pagat 20 milions d’euros a Renta Corporación per adquirir la Fabra i Coats. És a dir que l’Ajuntament ha pagat 20 milions d’euros més que si l’hagués adquirit directament.

Per tant, la immobiliària guanya 20 milions d’euros a més dels terrenys de Sant Martí.

El següent pas de l’engranatge de la maquinària de l’Ajuntament fou desallotjar les cases okupades del carrer Segre, cases d’antics treballadors/es de la fàbrica. Amb l’aparició del Casal Popular Miquel Martí i Pol, començaven a ser okupades totes les cases per lluitar contra l’especulació i donar-los diversos usos.

Actualment la situació està, que el Districte ha presentat el seu Pla d´Actuació. En aquest Pla, es fa èmfasi en la nau central de la fàbrica, on volen destinar una Escola d’Arts, sales de concerts, espais d’assaig, etc., i és justament la nau que la Federació d’Entitats per l’Harmonia està lluitant per aconseguir un Ateneu Cultural i Popular autogestionat, val a dir-ho, sense que el Districte en faci massa cas.

També, en aquest Pla d’Actuació, no s’esmenta cap altra reclamació de les diverses entitats veïnals, com un CAP, una escola bressol, un CEIP, o una residència per a gent gran.

Per altra banda, sembla que una part de la fàbrica Fabra i Coats anirà a terra, destruint d’aquesta manera, edificis amb un gran valor arquitectònic.

El Districte parla de participació, però en realitat mai no escolta a ningú. S’han gastat una pila de calés de les arques públiques en la campanya “I tu, que faries?”, sobre una suposada participació ciutadana al Pla d’Actuació de Districte o Municipal, una pseudo-participació opaca que condueix a un carreró sense sortida.

El desembre passat la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB) ja va denunciar l’intent de l’Ajuntament de desactivar l’oposició veïnal amb mecanismes de participació obscures i individualistes.

CASERNES MILITARS  :: Parada a les Casernes

Als anomenats terrenys de les Casernes (al passeig Torras i Bages),s’ha produït un gran negoci especulatiu. En aquests terrenys públics, l’Ajuntament de Barcelona tenia un conveni signat amb el Ministeri de Defensa per comprar la caserna de muntanya al preu de 2200 milions de pessetes, el 31 d’octubre del 2003 l’Ajuntament renuncia al conveni hi ho amaga.

Llavors el Consorci de la Zona Franca, que és un ens públic però amb participació privada i del que n’és President Enrique Lacalle militant del PP, compra la totalitat dels terrenys públics per 14000 milions de pessetes, amb la pretensió de rendibilitzar l’operació amb tot el que s’hi construirà.

D’aquesta manera es prima el benefici econòmic per davant de la necessitat social.

Durant molt de temps, diverses entitats veïnals i associatives de Sant Andreu van exigir que en aquests terrenys s’hi construïssin equipaments, habitatge públic i de lloguer i una gran zona verda.

Pel que fa als equipaments, concretament es reclamava: una Escola Bressol, un CEIP de dues línies, un Centre de Mòduls Formatius, un Ambulatori amb especialistes, un Hotel d’Entitats, un Casal de Joves autogestionat, un Casal d’Avis, una Residència d’Avis, un Punt Verd, un Polisportiu amb piscina, i pel que fa a l’habitatge es demanava el 100% públic.

Com es pot suposar, la major part d’aquestes demandes no van ser escoltades, i actualment aquests terrenys de les Casernes són un gran descampat, a excepció d’uns barracons que fan d’escola, i una gran comissaria dels Mossos d’Esquadra, amb això últim sí que han estat ràpids i eficients i encara tindran la barra d’anomenar-ho equipament.

Un cop més l’Ajuntament de Barcelona ha estat còmplice d’operacions especulatives, i els perjudicats els de sempre.

LES CASES BARATES DEL BON PASTOR :: Parada a les Cases Barates

Les Cases Barates són les primeres 784 vivendes que hi va haver al barri del Bon Pastor. Aquestes cases tenen unes superfícies entre 35 i 70 m2, ‘una sola planta i varen ser atorgades en règim de lloguer. Les va construir el Patronat Municipal de l’Habitatge, propietari dels terrenys cap al 1929.

Allunyat del centre de Barcelona, Bon Pastor desenvolupa amb els anys una forta identitat pròpia. S’hi crea un teixit associatiu molt peculiar: tothom es coneix i la gent fa vida al carrer amb el veïns i veïnes.

Amb l’arribada del nou segle, però, es donen dos esdeveniments claus per al futur de les Cases Barates: la transformació urbanística del Besòs arran del Fòrum 2004, i la designació de la Sagrera con a futura estació del TAV. Bon Pastor passa, de sobte, d’estar situat a la perifèria a trobar-se al mig del creixement urbanístic barceloní.

L’ajuntament de Barcelona no va trigar en llençar el seu pla de remodelació per al barri; aquest suposava  l’enderroc de les Cases Barates per construir-hi uns 1000 habitatges d’entre 55 i 90 m2.

El novembre del 2003 es celebra un controvertit referèndum no vinculant en el que surt guanyador el “sí” al pla de remodelació. L´AVV de Bon Pastor  va signar un conveni amb el Patronat on s’establia que els habitants del barri acceptaven la rscissió dels seus lloguers de fa més de 50 anys a canvi de ser reallotjats en pisos nous.

Davant las signatura del conveni, unes 200 famílies es declaren en desacord amb les condicions proposades pel Patronat i critiquen l´AVV per considerar-la favorable als interessos de l’ajuntament. Es crea una nova associació anomenada “Avis del Barri” que demana més drets i més indemnitzacions per als inquilins de les Cases Barates. Neix també l’associació anomenada “Néts i nétes del Barri”

El desembre del 2006 5 famílies que viuen en els terrenys corresponents a la 1ª fase d’actuació del Pla de remodelació interposen un contenciós judicial contra el Pla. Encara està pendent de resolució.

L’abril del 2007 comencen els enderrocs de les Cases Barates. Tot i tenir una ordre judicial que els impedeix tocar les cases dels veïns/es en conflicte, aquest han de fer pintades a les seves façanes per tal d’advertir que en aquelles cases hi continua vivint gent. Les cases contigües a les que resten habitades tampoc poden ser tocades, però comencen a enderrocar-se parcialment: portes  i finestres tapiades, instal·lacions anteriors destrossades…  Els enderrocs endureixen la situació de les famílies que encara resten a les Cases Barates: perill d’accidents per les obres, talls de llum, fugues de gas i d’aigua, forats als sostres de les cases adjacents, vandalisme, enfrontament entre els veïns/es partidàries del Pla i les contràries al mateix.

El 31 de juliol del 2007, les 5 famílies resistents rebien una ordre judicial  que es donava 23 dies per abandonar les seves vivendes. Aquesta ordre no es pot recórrer perquè ha estat entregada als Jutjats hores abans de que aquest comencin a fer vacances Passat aquest termini, representants del Patronat i membres de la Guàrdia Urbana es van personar al barri per desallotjar les 5 famílies resistents. Aquestes es van negar a marxar. Com que també hi era present la premsa, els representants del Patronat van optar per retirar-se.

Finalment, les últimes famílies resistents de la primera fase de les Cases Barates del Bon Pastor han estat desallotjades. Il·legalitat, brutalitat, violència extrema i impunitat han estat necessaris perquè els salvatges agents dels UPAS, antiavalots de la Guàrdia Urbana, portessin a terme la solució del Patronat Municipal de l’Habitatge (PMH) i l’Institut Municipal d’Urbanisme (IMU).

Síntesi:

La zona de les Cases Barates està sent un laboratori d’experimentació de la violència immobiliària i urbanística, on estan confluint tots els factors que configuren aquest terrorisme del segle XXI; un terrorisme emparat, propiciat o realitzat directament per les Administracions i pels grans interessos econòmics, que omplint-se la boca del “bé col·lectiu” i el “futur de progrés”, no dubten ni un sol moment en arrasar amb tot allò que impedeixi el seus objectius.

A les Cases Barates, la violència urbanística, l’objectiu “de progrés”, es diu Tren d’Alta Velocitat, que devora teixit urbanístic i social per allà on passa, i que necessita d’unes infraestructures i negocis propers que el facin rentable.

En aquest context, l’Ajuntament planteja la remodelació de les Cases Barates, una zona amb un valor històric incalculable i amb una fesomia i un teixit social propi, viu i actiu.

TAV LA SAGRERA :: Parada a les obres del TAV a la Sagrera

L’AVE ja és aquí al costat. Un pas més i ja el tindrem a sobre. La seva arribada, aquí, a la Sagrera ens aportarà un gran centre de comunicacions i, amb ell i el seu pressupost de 400 milions d’€, una transformació de tot l’entorn amb la ja començada construcció de nous habitatges i oficines, un hotel i un centre comercial. El TAV constituirà una infrastructura de transport per tal d’atreure inversions i empreses transnacionals que necessiten infrastructures de transport de llarga distància amb fàcils i còmodes connexions per tal de no perdre temps.

En definitiva, un bé d’escassa utilitat social, útil per als sectors més rics de la població, que aporta un empitjorament de les condicions de mobilitat de la majoria de la població, amb el conseqüent augment de les necessitats de transport motoritzat i consum energètic, a més d’una creixent destrucció del territori com a conseqüència de la construcció de les noves infrastructures.

I aquí, la gent de la Sagrera ha hagut de pagar un alt preu social per que l’ajuntament de BCN s’enriqueixi amb les operacions especulatives derivades.

NO AL TAV!!!

Sí, als equipaments socials!!

BANCS, CAIXES I CAIXERS :: Parada davant del BBVA

Bancs, caixes, caixers… eines del sistema financer per produir diners del no res. La banca i el crèdit és un gran mitjà per tal de portar la producció capitalista més enllà dels seus propis límits. Ja no es creen beneficis sols de la producció per si mateixa, sinó també a través dels préstecs, dels interessos i de l’especulació. I un sistema així, basat en endeutaments i interessos, només es manté si hi ha un alt creixement econòmic.

Una gran responsabilitat d’aquest creixement econòmic el tenen els bancs amb els beneficis bancaris; uns beneficis que no són aigua clara. La banca, a través de les seves inversions, actua contra el medi ambient, erosiona greument la vida de comunitats i pobles en altres territoris, o afavoreix, mitjançant produccions perverses, com les armes, conflictes i guerres en diversos punts del planeta. Aquest sistema pervers és íntimament responsable de la pobresa i la crisi ecològica

La corporació financera BBVA no és un entitat aliena a aquestes pràctiques i actua:

§   Irresponsablement mitjançant la participació en indústries militars com a accionista en empreses subministradores d’armament bèl·lic.

§   Irresponsablement contra la naturalesa, finançant projectes empresarials altament contaminants, com l’Oleoducte de Crus Pesats a Equador o la megafactoria de cel·lulosa d’ENCE a Uruguai.

§   Irresponsablement contra els països del Sud mitjançant el suposat ús de la compra de voluntats polítiques als seus governants o blanquejant diners de procedència dubtosa.

Tot i així, el BBVA no és una excepció entre bancs i caixes.

Vivim doncs en un model econòmic on bancs, caixes i corporacions empresarials treuen beneficis d’arreu, sense cap mena d’escrúpols; i mentrestant, nosaltres ens ofeguem amb hipoteques i lloguers i l’elevat cost de la cistella de la compra.

Enfront d’aquest sistema pervers, haurem d’enfortir les lluites dels moviments socials i totes les iniciatives locals que s’oposen al model econòmic i social imperant, d’aquesta manera podrem bastir un projecte d’economia contrahegemònica, compatible amb el decreixement i la justícia social.

La síntesi:

“Enfront d’un sistema pervers on bancs i caixes treuen beneficis d’arreu, mentre  nosaltres ens ofeguem amb hipoteques i lloguers, haurem d’enfortir les lluites dels moviments socials que s’oposen al model econòmic i social imperant, d’aquesta manera podrem bastir un projecte d’economia compatible amb el decreixement i la justícia social.”

CAP A UN NOU MODEL ENERGÈTIC :: Parada davant la benzinera

El model energètic dels nostres dies es basa en l’ús de petroli  i altres combustibles fòssils que, lluny de ser il·limitades, es troben en vies d’esgotament. El sistema econòmic actual necessita sobreexplotar aquest tipus de font energètica per moure el seu engranatge: cal combustible pel transport de persones i mercaderies, pel funcionament de maquinària agrícola i industrial i com a matèria prima de molts productes d’ús quotidià i industrial.

Així doncs podem dir que el petroli assegura la producció i el transport de tots aquells productes que el capitalisme modern vendrà per assegurar un creixement econòmic desmesurat.

Però el petroli, no sols alimenta la màquina de la societat de consum, sinó que també és part causant del gran procés de depredació del medi natural:  les contaminacions que genera la seva extracció i combustió, així com els vessaments fortuïts, són altament contaminants. I les conseqüències no es queden sols en això, el sobreconsum de petroli es tradueix en l’emissió de tones de gasos contaminants que contribueixen enormement en l’efecte hivernacle i per tant en el procés del canvi climàtic.

Per evitar als efectes contaminants de l’energia fòssil, considerem que cal substituir-la  per  l’ús d’energies renovables i no contaminants.  Però no ens hem de quedar-nos sols aquí, cal reduir l’ús de tot tipus d’energia i limitar-ne el seu consum per no caure en el parany del sobreconsum, de la sobreproducció, i en definitiva del creixement econòmic depredador.

La síntesi:

“Per evitar als efectes contaminants de l’energia fòssil, considerem que cal substituir-la  per  l’ús d’energies renovables i no contaminants.  Però no ens hem de quedar-nos sols aquí, cal reduir l’ús de tot tipus d’energia i limitar-ne el seu consum per no caure en el parany del sobreconsum, de la sobreproducció, i en definitiva del creixement econòmic depredador.”

EL BICING :: Parada de Bicing

ELS CLAROBSCURS DEL “BICING”

Tot esperant l’arribada del “Bicing” a Sant Andreu …

No podíem sospitar quan l’Ajuntament de Barcelona va adjudicar el contracte del nou servei del “Bicing” a la transnacional nord-americana “Clear Channel” que cada cop que els nostres culs escalfessin els seients d’aquestes bicicletes de disseny estaríem contribuint al manteniment de l’ocupació militar de l’Iraq. Sona fort, oi?

“Clear Channel”, empresa transnacional amb la seu principal als Estats Units, va guanyar un polèmic concurs a l’altra gran empresa transnacional de la publicitat exterior, en aquest cas francesa, “JCDecaux” (aquesta ja té actualment l’exclusiva de la publicitat exterior i del mobiliari urbà de la ciutat de Barcelona, tal com les marquesines dels autobusos). I és que curiosament les empreses concursants i, per tant, l’empresa finalment adjudicatària, no són del sector del transport, tal i com seria lògic, sinó que són totes dues grans empreses transnacionals del sector de la publicitat, el que provoca per exemple que els treballadors actualment subcontractats a través de l’empresa “Delfin Group” es regeixin pel conveni d’aquest últim sector enlloc de fer-ho pel del transport (el qual els hi resultaria més favorable).

Però qui és realment “Clear Channel” ? Aquesta transnacional amb la seu principal als Estats Units i importants subseus a Londres o a Madrid forma part d’un gegant mediàtic (prop de 1.500 emissores de ràdio i 42 de televisió) i publicitari amb diferents branques esteses per tot el món i amb uns importants beneficis econòmics. Gran part dels ingressos d’aquest grup van a parar a una fundació privada conservadora (la “Mays Family Foundation”) molt lligada als interessos del partit republicà nord-americà i que ha arribat a promoure marxes de suport a la invasió d’Iraq o ha fet importants donacions a les campanyes electorals del president Bush.

LA MAQUINISTA :: Parada a la Maquinista

La maquinista, actualment un centre comercial amb més de 220.000 metres construïts,  mentre fa prop d’un centenars d’anys? era una fàbrica de treballadors. Aquest, és un altre exemple de cap a on estem anant: cap a la destrucció de les arrels històriques només pensant en el guany monetari, en el benefici de les empreses, dels bancs,… en detriment de la cultura de l’oci sense consum, de la història, de la ment de les persones.

Lluny de gaudir d’un cap de setmana en plena naturalesa o de passar tardes jugant al parc, … la societat insisteix a promoure la cultura  de l’oci consumista, caps de setmana endinsats en centres comercials, entre supermercats, cinemes, botigues,… Tot es resumeix en el CONSUMISME, un consum irresponsable i molt sovint innecessari.

Els centres comercials són una mostra més de la deshumanització de la societat, que avui en dia es reflexa amb el consumisme exagerat, amb la opressió que dificulta viure amb dignitat, amb la injustícia, amb la distribució dels bens, amb la marginació dels que no arriben als mínims exigibles i la inadaptació que suposa no poder estar a l’altura de les circumstàncies. Proposem, fer un gir a les tendències que promouen un consumisme exagerat que fan l’home esclau del diner i dels béns de consum.

Anuncis





Els comentaris estan tancats.



%d bloggers like this: