L’EIXIDA


Crítica a l’editorial del mes de març
22 Abril 2008, 10:18 am
Filed under: Opinió

Carta d’opinió d’una lectora del butlletí, en referència a l’editorial del mes de març de L’EIXIDA. Aprofitem l’ocasió per recordar que estem oberts/es a les vostres opinions, crítiques i suggerències sobre el bloc i el butlletí.

Hola, us escric aquest mail en relació a un article aparegut a la vostra revista el març d’enguany i que porta per títol: “Polarització: camí al teatre nord-americà”. Crec que dins aquest article s’estan confonent alguns termes i que, sense ànim de ser pedant, crec que politològicament és bastant fluixet. No sé si la vostra intenció ha estat fer arribar un missatge de manera més col·loquial o senzilla, però igualment m’agradaria matisar alguns aspectes. Anem per parts:

En primer lloc, al propi títol parleu de polarització, exactament no sé a què us referiu però interpreto que al binomi pp-psoe. Per mi, aquí hi ha una contradicció de termes: la polarització no fa referència a una situació de dos partits que es reparteixen la majoria dels escons (que no dels vots), ja que això és el que se’n diu bipartidisme. La polarització, politològicament parlant, descriu una situació on les forces parlamentàries (i també socials, per què no?) se situen als extrems de les ubicacions ideològiques deixant al centre de l’espectre polític un buit de suport, i que normalment és prèvia a una convulsió social o política; gràficament es correspon a una forma còncava (a l’inrevés de la campana de Gauss). Per exemple, aquest fenomen es donaria a l’Alemanya prèvia a la II Guerra Mundial (el partit comunista i el nacionalsocialista tenen el suport de més del 60% dels vots, mentre que al centre gairebé no hi ha partits).

Aplicant això a la realitat de la política espanyola i catalana, crec que més aviat es dóna el fenomen contrari: la distribució del poder se situa sobretot al centre i es deixen les posicions dels extrems buides, en aquest cas gràficament es correspon a una campana de Gauss de manera que el 50% central de la distribució (el centre, el centre-dreta, i el centre esquerra) recull aproximadament el 66% per cent dels vots (que sembla poc, però és moltíssim). Bé, no sé si l’article s’estava definint al tema del bipartidisme (que és un tema molt interessant però que ara no va gaire al cas), però en tot cas, al meu parer, la idea de polarització no m’ha quadrat. Evidentment, pot ser que faci referència a alguna cosa que a mi se m’hagi passat per alt, en aquest cas, em sap greu tota aquesta parrafada.

En segon lloc, i enllaçant amb això últim, la idea central de l’article es basa en “l’americanització” de la política espanyola i catalana, cosa amb la que tampoc no hi estic d’acord. Tot i que estic d’acord amb el que vosaltres exposeu (meetings grandiloqüents, espectacle, cara a cara…) no ho estic amb el fet que això sigui producte de una suposada americanització -val a dir que aquesta opinió no és una qüestió tècnica com la d’abans, sinó que també entra en joc una certa interpretació meva que no ha de ser correcta-. Primer de tot, comparar la política americana amb l’espanyola i la catalana és com comparar un ou amb una castanya. Són dos sistemes polítics molt diferents en la seva estructura (parlamentarisme-presidencialisme, estat federal -estat ? -l’estat espanyol és un híbrid: l’únic estat del món que no és ni federal, ni unitari, ni regional-), així com en els seus orígens (revolució, guerra i independència, versus “transició” pactada entre elits).

A efectes del que ens preocupa, els partits polítics i el sistema electoral són ben diferents: per una banda, el sistema de finançament dels partits americans és molt més rígid i alhora més transparent que no pas l’espanyol (tot i que sembli mentida, les relacions lobbys – partits i el que inverteixen en cada candidat està molt més regulada tant econòmicament (18.000$ per candidat, 20.000$ per partit) com socialment (se sap qui finança a cada partit). A l’Estat espanyol les donacions privades impedeixen saber qui està finançant el partit (el partit, és clar, sí que ho sap); per altra banda, tot i que els partits polítics només poden gastar 6.000 € en campanya (se suposa que per una qüestió d’igualtat, no representa el mateix 6.000 € pel PSOE que pel PACMA, per dir algun) a la realitat les campanyes ascendeixen a milions i milions de pessetes, legalitzats amb diversos tripijocs. A tall d’exemple, en les passades eleccions municipals el PSOE-Bcn va invertir uns 22.000 € en campanya mentre que ERC en va invertir gairebé 19.000. D’altra banda, no es poden comparar unes eleccions primàries amb unes a formació de les cambres. Les eleccions primàries, tot i que figuren als estatuts de tots els partits polítics espanyols, només s’han celebrat una vegada, pel PSOE, l’any 1998, i van estar amanyades a favor d’un determinat candidat.

Per això, crec que les comparacions entre els dos sistemes de partits serà força complicada. En el cas que vosaltres proposeu, jo crec que aquest fenomen té més relació amb el conegut com a “catch-all-party”, alguna cosa similar a “el partit que ho agafa tot”. Si relacionem aquest concepte amb els que us deia abans de centralització, veiem clarament l’estratègia dels partits polítics: les seves estratègies van dirigides a aquesta franja de l’electorat situada al centre-dreta, centre i centre-esquerra, per tant les propostes dels partits polítics són ambivalents, poc definides, etc. Molt relacionat amb això, i ja per últim, apareix el tema amb el qual introduïu l’article: la desafecció cap als partits polítics. Això és molt cert, però lamento dir-vos que la Ciència Política també té dogmes i aquí n’heu trobat un: no trobareu cap estudi (que sigui una mica rigorós) que us identifiqui això amb la desafecció a la democràcia representativa. Així mateix, cap d’ells us ho farà amb arguments, és una mentida acceptada, de la qual no se’n parla i prou. Toqueu un tema delicat i que com a tal s’hauria d’estudiar amb totes les dades que puguem tenir al nostre abast. A partir d’aquesta desafecció, però, els partits creen les seves estratègies basades en els seus shows mediàtics, els eslògans i la imatge del candidat. Al meu parer, això és un fet molt greu (no es pot permetre que hi hagi gent que voti a tal partit perquè el candidat és molt guapo –verídic-, perquè m’agrada més el logo o perquè a la TV va dir que nosequè), però que respon més aviat aquesta desafecció cap als partits i l’estratègia d’aquests cap a la captació no política de l’elector, que no pas a una suposada americanització.

Bé, per últim, espero no haver-vos molestat gaire amb aquesta carta tan llarga, però espero que hagueu entès el que venia a dir i si hi ha alguna cosa que no esteu d’acord o no voleu rebre més anàlisis dels vostres articles, no teniu més que dir-ho. Si us he enviat aquest mail, no és per pedanteria ni per critica barata sinó perquè crec que L’Eixida és una publicació amb possibilitats, prou rigorosa sense arribar a ser massa elevada i perquè crec que aquest article barrejava massa termes i no entonava gaire amb la resta de la revista.

Núria, lectora del butlletí.

Anuncis





Els comentaris estan tancats.



%d bloggers like this: