L’EIXIDA


“Mentre hi hagi lluita per la dignitat en l’educació, hi haurà esperances de salvar la universitat pública”
5 Abril 2008, 10:00 am
Filed under: Opinió | Etiquetes:

Article d’opinió d’un membre del butlletí i del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, sobre la lluita contra el Pla Bolonya a la UAB.

Començava a preocupar-me de veritat i sabia que una situació com aquella requeria mesures dràstiques. Com més informació rebia sobre el nou pla d’estudis més m’horroritzava el meu futur com a estudiant i de qui em seguís. La universitat pública faria pagar les taxes a preu “real”, s’incrementaria no només el preu sinó les hores lectives fora de classe: això comportaria menys temps per la meva militància (control social des de la universitat) i menys temps per què jo pogués treballar (universitat classista: qui no pot pagar no estudia). Les patents dels investigadors per empreses i tot un seguit de mesures que finançarien la universitat des de l’estudiantat i des de les empreses privades enlloc del capital públic. Això sí, s’equipararan els estudis de les universitats europees; a cost de què? De crear una universitat plutocràtica i professionalitzada allunyant-se del coneixement per apropar-se al mercantilisme? No gràcies. I decidírem aturar un tren que descarrilava.

La desinformació que patíem els i les estudiants era molt preocupant. Una metodologia estratègica des dels alts càrrecs universitaris i de l’ensenyament i el fracàs de vaga del novembre demostrava l’efectivitat que fins aleshores havia suposat aquest control del perfil universitari. Amb el nou any una nova vaga es deixava entreveure: 6 de març. Els i les estudiants organitzades en diferents assemblees i sindicats d’estudiants creen el Comitè de Vaga del 6 de març i jo entro representant el SEPC. Tenim al Comitè becaris, i es convida a sindicats de treballadores de la UAB. Després de mesos caldejant l’ambient, informant sobre el “pla Bolonya” a les estudiants, etc., amb una penjada a les torres del coneixement de la UAB es dóna el tret de sortida a la setmana de lluita. Es fan diversos passaclasses, tallers, xerrades informatives, etc. Nosaltres, inspirades en corrents dels moviments estudiantils de la mediterrània, preparem una tancada.

El dimarts 4 de març quedem per esmorzar d’hora. I a mig matí a lletres succeeix. Moments de confusió, l’ordre dins el caos: es col·loquen tanques, cadenes, brides, cadires, guixetes, etc. Es convida a sortir a la gent de la facultat. Estudiants externs a l’organització decideixen quedar-se i col·laborar. La solidaritat és tant benvinguda com un pou d’aigua en temps de sequera. Dues aules es queden fent classe i vuit professores decideixen quedar-se a dalt. Insubmises a la insubmissió, diríem. El parell de classes contràries a nosaltres finalitzen i marxen. El personal i professorat marxa. Tot amb presses, corregudes cap aquí, cap allà. Suor, calor.

Un cop tancats l’ambient a dins és força bo, ens porten entrepans i ens dediquem a passar les targetes del personal que ha de fitxar. S’improvisen jocs, lemes i es crea el caliu de grup imprescindible per allò que tothom s’ensumava però ningú s’esperava. Mentre, fora de la facultat companyes nostres parlen amb els mitjans i d’altres negocien inútilment amb el rector Lluís Ferrer. Davant la negativa d’entaular una conversa amb les nostres portaveus i l’amenaça d’enviar els Mossos, dins fem assemblea i decidim per unanimitat que davant l’amenaça del rector enfront el nostre intent de dialogar la nostra postura seria no recular. Pas ferm: reforcem barricades i esperem als Mossos per oferir resistència passiva, però resistència. Passen les hores i els mossos no arriben tot i l’amenaça. Innocents i confiant en el compliment de la llei medieval del dret d’asil, ens preparem per passar la nit: ens portaran arròs per sopar i es convoca una acampada a l’exterior. Deixem entrar els fotògrafs que immortalitzen les nostres obres arquitectòniques.

De manera inesperada –però no desprevinguda- entren els Mossos a la universitat. Tothom sabia el que havia de fer i el meu paper el tenia molt clar: juntament amb un altre company vàrem emmanillar-nos dins un tros de canonada de PVC. Dins, el soroll dels nostres companys i companyes de fora era com un brunzit llunyà, però que ens donava la legitimitat de mantenir-nos forts a dintre. Entren una vintena d’autòmats que es multipliquen per moments. No parlen, no miren. Es passegen per entre nosaltres. Després de fer fora els fotògrafs els llums s’apaguen “casualment” i l’única il·luminació són les sirenes blaves de les furgonetes d’antiavalots. La llum entra de manera intermitent a través dels vidres del passadís on ens trobaven lligats o asseguts (aquesta era la resistència activa que van dir els Mossos). A la claror intermitent del blau neó els nostres companys i companyes són aixafats/des contra els vidres a cops de porra i de bóta i mitjançant el mateix mètode fets fora de la nostra vista i viceversa. No les veiem i no ens veien. De fet, ningú ens veia. Durant la càrrega externa un vidre va ser destrossat per una porra a pocs metres d’on jo em trobava (l’únic dany material de la tancada).

Amb aquest escenari, jo, com la majoria, ens esperàvem el pitjor. Un cop fora de la vista de tothom i ja amb els llums encesos, un home moreno i amb cara de pomes agres feu amb gest amb els dits i Un binomi! I aparegueren dos robots de blau equipats com Action man, es posaren els guants i arrancaren el primer de la fila. I així passà la primera estona. Un per un: Un binomi! Per a nosaltres significava que un company o companya rebria alguna mena d’agressió per tal que es deixés anar: retorçar dits, canells, braços, estirar dels cabells, de les orelles, cops de puny a les costelles, cops de genolls a l’esquena i allò que jo no veuria. Les noies demanaven agents femenines però les seves paraules eren escoltades per sords amb armes.

Un cop s’emportaren la gent sense encadenar començaren amb les tres parelles encadenades. En una d’elles, jo. Nosaltres vam quedar els últims. Un cop arrossegat tot el passadís amb alguna que altra galeta vaig reconèixer a un company meu que el retrataven o gravaven davant d’una càmera estranya. El fotògraf portava passamuntanyes. També vaig reconèixer un altre company meu de cara a la paret. Van demanar-me la documentació. Davant la meva negativa em van posar de cara a la paret i vaig rebre uns cops a les cames per obrir-les, o doblegar-les, era confós. Com veia que deixaven la butxaca on portava la documentació per l’última vaig oferir la documentació,  -no era del meu gust aquell tocament- i fou aleshores quan un agent amb els ulls tant vermells com el seu cabell pèl-roig va etzibar-me un: Cállate perro pongoso o te chafo la cabeza, aquí hablas cuando te lo diga yo o mi compañero. Un intent d’intimidació que deia bastant de la seva persona i veient el nivell intel·lectual que requereix per entrar a Mosso d’Esquadra vaig deixar estar qualsevol altre intenció de conversa. Després de l’episodi van tirar tot el que portava a les butxaques a terra durant el registre.

Vaig recollir-ho a l’ordre i em van conduir amb una amabilitat peculiar de qui porta manilles i pistola davant la càmera de l’encaputxat. Era com si t’apuntessin. Tenia un objectiu molt gros i quadrat. El fotògraf emmascarat no portava el vestit d’antiavalot sinó un abric beige i uns texans. Després d’uns segons davant l’objectiu vaig sortir escortat per dos Mossos, cada un em retorçava l’espatlla colze amunt i el canell alhora dels dos braços. Vaig travessar la porta i vaig passar entre dues furgones. En aquell passadís dels vehicles policíacs no sabia on em conduïen fins que vaig veure que davant meu un cordó policíac s’obria i em donava pas a la multitud. Una empenta em tornà amb els meus companys i companyes que havien rebut els cops de bota i els cops de porra.

Els dies següent es recopilaren parts mèdics, es feren més de cent fotografies de ferides, es van fer més reunions que crispetes es venen en un cinema, cartells, rodes de premsa, assemblees i fora de la universitat la premsa burgesa ens criminalitzava. Tot i així un seguit d’accions van seguir la tancada: una assemblea de 2000 estudiants, una entrada al rectorat massiva (1500 estudiants), un tall de l’AP-7, un seguiment de la vaga de gairebé el 100% a la UAB i una dormida popular a la mateixa facultat on van passar els fets, entre d’altres activitats.

Les vacances de primavera havien fet oblidar els fets i sobretot per què era aquella lluita. La nova llei continuava vigent, el rector continuava sense dimitir a la UAB (tot i altres dimissions) però un grup d’estudiants coordinats continuàvem la protesta: es va anul·lar el consell de govern de la UAB per l’ocupació d’aquest i teníem gairebé imminent una reunió de 350 representants de les universitats europees. La proposta d’un fòrum alternatiu no ens va semblar dolenta però sí insuficient. Així que des del SEPC s’assumiren algunes accions en aquest acte a l’edifici històric de la UB.  S’intentà evitar l’acte entrant a la sala de conferències i d’altres ens despenjàrem en un ràppel per l’edifici històric de la UB, penjant l’estelada del màstil de la UB i sota el lema, “Lluis Ferrer, Dimissió. Mossos foteu el camp”.

La lluita continua, com diu en un dels murals de la UAB, però la indiferència –que és complicitat- d’un gruix d’estudiants ens criminalitza, perjudica i deslegitima. La desinformació funciona i tot i que la universitat pública es transformarà en un filtre més de la societat i serà una barrera arquitectònica a la mobilitat de classes socials; hi ha estudiants que només pensen en treure’s una carrera a tot preu, aixafant el cap de qui sigui i pagant el cost necessari. No hi ha principis en la professionalització per al món del capitalisme ferotge. Tot i això, cal dir que, mentre hi hagi lluita per la dignitat en l’educació hi haurà esperances de salvar la universitat pública. L’esperit de les lluites estudiantils dels 68 roman en estudiants del SEPC disposats i disposades a no deixar-se anomenar mercaderia en lloc d’estudiant.

Juanma R.A., membre de L’EIXIDA i del SEPC. Sant Andreu de Palomar, març de 2008.

Anuncis





Els comentaris estan tancats.



%d bloggers like this: