L’EIXIDA


“Agost al Bon Pastor” (Stefano Portelli)
25 Agost 2007, 1:29 pm
Filed under: Opinió | Etiquetes: , ,

>> Article d’opinió de l’Stefano Portelli, persona que dóna suport als veïns i veïnes en resistència al Bon Pastor.

El carrer Albí, mullat de pluja aquesta nit, desprèn una olor a menta, i no sé d’on ve. En tot el carrer només hi viu la senyora Paca; la seva porta parteix pel mig la pintada en esprai vermell a la paret, que cada dia té més sentit: “seguimos viviendo”. Totes les altres cases del carrer estan tapiades des de fa set mesos; els seus habitants, traslladats a nous pisos. Als dos extrems del carrer hi viuen les altres tres famílies ‘en resistència’: al costat dels pisos hi ha la casa d’en Ramón, en la que també hi viuen els seus dos fills, Edgar i Ivan; a l’altre costat, prop de l’escola, les altres dues cases: la de l’Aurora, en Jose i la Sandra, i la de la senyora Fina, l’altra dona gran, que viu amb els seus dos fills Carlos i Laura. Se suposa que aquestes quatre són les úniques cases en què hi viu gent; així que no entenc d’on prové l’olor. Potser hi ha algú ficat en alguna de les cases tapiades, que està escalfant te amb menta en un camping-gas. O potser és la pluja sobre l’asfalt, i el meu olfacte està despistat de tanta ciutat.

Des que a principis d’agost va arribar una carta d’Urbanisme en què es demanava que, en tant que “ocupants sense títol” de ca seva, havien d’abandonar-les en 23 dies (“i les despeses del llançament a càrrec dels llançats”), ha estat un no parar de: sol·licituds, instàncies, denúncies, convocatòries, reunions, cues, trucades, emails, fotocòpies, entrevistes. La senyora Paca, que tindria uns 75 anys, ha anat personalment al Patronat, per firmar la primera de les sol·licituds. De les paraules buides que brollaven de les boques del funcionaris n’ha extret per als demés el sentit de l’últim missatge: “ens volen enganyar: demanen cada cop més papers, i no se’n volen fer càrrec”. Tant al patronat (propietari de les cases) com a Urbanisme (que en demana el desallotjament), se’ls va lliurar un dossier en què hi havia: el contracte de cadascú, de pròrroga forçosa, en vigor; els rebuts dels lloguers, que el Patronat segueix cobrant; i l’ordre judicial que demana que no es tirin les cases fins la sentència, que s’està esperant des de fa set mesos. Tot això perquè els reconeguin que no són “ocupants sense títol”. I que els assegurin que a cap agent de la Guàrdia Urbana li vingui de gust desallotjar-los.

Els 23 dies passen ràpid. Al Patronat contesten: “seria molt estrany que aquest desallotjament arribés a produir-se. Però si voleu quedar-vos més tranquils, aviseu als serveis socials”. És a dir, per si s’haguessin de veure al carrer. I a Urbanisme. “és que és mal moment, estan tots els directius de vacances”. La Paca, la Fina, en Ramón, l’Edgar, l’Iván, la Sandra, en Carlos, la Laura, en Jose, l’Aurora – que tots/es junts/es poder fan el sou d’un directiu d’Urbanisme- no han pogut pas anar de vacances. En Jose i l’Aurora porten tot l’agost fent torns per sortir de casa a comprar, no sigui que els desallotgin quan no hi són a casa; i entre tots vigilen les cases de la resta quan algú no hi és. De por, ja no en tenen: perquè després de set mesos de “mobbing”, la por és superada per la ràbia i el menyspreu cap a les institucions, “cap a tota aquesta gentussa”. El que sí que tenen cada dia més clar és que el que demanen és just, i que el jutge els acabarà donant la raó; no demanen més que el que per llei li toca a una persona a qui rescindeixen un contracte antic: el reallotjament en un pis en el mateix barri, i una indemnització per diferència de renda. Però el que no tenen tant clar és que el problema dels contractes antics és l’arrel de tot el “mobbing” de què tant es parla als diaris. Les persones grans, malaltes, analfabetes, o senzillament desprotegides que tantes empreses privades i semiprivades, grans i petites, han fet fora de ca seva a la força, després de mesos d’assetjament: a Gràcia, a Poblenou, al Casc Antic, a l’illa Robadors, en tot el barri xinès… el cel de Barcelona està ple de maons, per vendre hipoteques, per desincentivar el lloguer, i per rescindir contractes antics sense indemnitzar.

En les 600 cases barates que queden al Bon Pastor, potser n’hi ha 400 d’aquests contractes antics. Quasi tots estan a noms de persones soles, o de parelles d’ancians sense descendents, o persones grans, els fills dels quals ho donarien tot, o quasi, per un pis de propietat. Quan al 2003 l’Associació de Veïns del Bon Pastor va firmar el “conveni”, comprometent-se amb al Patronat que tots els veïns del Bon Pastor renunciarien a les indemnitzacions a canvi d’accedir als pisos de compra, se sabia que hi hauria problemes. Que hi hauria gent que no quedaria contenta. Però l’Associació de Veïns va decidir no recolzar aquesta gent, ja que la majoria preferiria comprar un pis. La resta, haurien de conformar-se. Només es tractaria de “enemics del progrés”, o “nostàlgics”.

És cert que hi ha molta nostàlgia en la defensa de les cases barates. L’avi de l’Aurora va morir a la pròpia casa; la mare d’en Ramón, i també la seva dona, fa molt pocs anys, la mare de l’Ivan i l’Edgar. És cert, també, que en totes les altres cases barates han mort mares i avis, i molta gent, i quasi tots han volgut igualment tirar endavant, “millorar”, anar als pisos. Així que no és la nostàlgia el que els dóna la força per resistir a aquestes deu persones. L’Associació de Veïns diu que l’únic que volen són els diners. Però poca gent de la seva condició social estaria disposada a arriscar-ho tot –perquè és l’amenaça constant, que perdin la casa i els reallotgin sense un duro a la Mina- per la possibilitat de guanyar alguna cosa més. No són els diners ni la nostàlgia, la raó per la que no volen deixar casa seva. És la injustícia. No és just que el Patronat i l’Ajuntament tirin totes les cases barates, reallotgin a les persones en pisos mal fets sense indemnitzar-los, obliguin a comprar-los, per alliberar terreny on construir més pisos. La resistència d’aquesta gent és l’única resposta digna a la violència del poder. Darrere de tota aquesta burocràcia, d’aquests requeriments incomprensibles, de les trucades cordials de secretaries de l’Ajuntament, dels discursos conciliadors dels polítics, està la mateixa violència amb la que des de sempre l’oligarquia ha arrasat al poble, traient-li casa seva, la seva terra, els seus drets, a canvi de res.

La pluja esborra les taques negres que van quedar en la paret d’un dels nous bloc on estant vivint els reallotjats. Fa un parell de setmanes, un curt-circuit va provocar un incendi que va destruir completament el pis del Jose i la Cristina, que acabaven de mudar-s’hi. Va explotar un endoll, i la seguretat de la instal·lació elèctrica no es va disparar. Probablement estava mal feta. S’haguessin molt asfixiats, ells i el nen, si els haguessin salvat uns veïns. Van demanar al Patronat explicacions del que havia passat. La resposta, la de sempre: “no ens en podem fer càrrec”.

Com diu una pintada a la paret al costat de ca l’Aurora: “baixes no són les cases. Baixes són les persones”.

Advertisements





Els comentaris estan tancats.



%d bloggers like this: